“Qui sóc jo?” és una de les preguntes que en major o menor grau totes les persones ens hem fet vàries vegades a la vida. Si et preguntés per com ets, n’estic convençuda que sabries escollir un bon grapat de paraules que et definissin. O almenys, això creuries tu. I és que una de les concepcions més arraigades en la nostra cultura gira entorn la idea de personalitat.
Què és la personalitat?
Des de ben petits ens eduquen (i després nosaltres ens continuem educant) en la idea de que cada persona té una personalitat, és a dir, una forma concreta de ser, estar i fer que la defineix de manera estable i coherent al llarg del temps. Fins i tot la nostra memòria ens demostra l’existència inherent* d’aquesta suposada personalitat.
*Per inherent entenem tot allò que per la seva naturalesa està unit a quelcom i no es pot separar d’allò. En el tema que ens ocupa, es considera que la personalitat és inherent a la persona.
Si ens observem, la personalitat sembla esdevenir una cosa objectiva en nosaltres, quelcom que les persones hem d’aprehendre (és a dir, descobrir, comprendre i assimilar). No només els altres de nosaltres, sinó de nosaltres cap a nosaltres. La nostra personalitat és quelcom que ens pertany, defineix i que no podem canviar tan fàcilment: “jo sóc així”. A partir d’aquesta idea generem coherència i sentit a la nostra existència 🧐.
Així, acumulem records de la nostra història que demostren l’existència de la nostra personalitat. Per si no fos suficient, davant d’una mateixa situació tenim tendència a respondre la majoria de les vegades (per no dir sempre) d’una manera concreta. I descartant les excepcions, un bon grapat de persones coincideixen sovint a definir-nos de la mateixa manera que fem nosaltres.
Així les coses, l’existència de la personalitat sembla inqüestionable. Oi? Certament, pensar-nos sense personalitat és una tasca que sembla complicada, a priori 🤔.
Característiques de la personalitat
De tot el que hem dit podem concloure que la personalitat és individual, és a dir, cada persona té un tarannà diferent, al marge de fronteres històriques i culturals. La personalitat és estable, és a dir, es tracta d’un caràcter que es manté al llarg del temps. La personalitat és coherent, és a dir, les característiques que integra la persona són compatibles entre si donant la idea d’un “jo” lògic i coherent. Per últim, la relació de la personalitat amb l’entorn és unidireccional, és a dir, les coses que fem són el resultat de la mena de persona que som i, per tant, la personalitat influeix en la nostra conducta.
Però… realment existeix la nostra personalitat? 🙄
Sembla ser que ningú no dubta de l’existència de la seva personalitat. Però, què passaria si et digués que aquesta concepció essencialista de la personalitat que explica el teu comportament no és del tot certa i que la teva personalitat en realitat no existeix?
Vaig una mica més enllà: si la teva personalitat que et defineix no existeix i, per tant, no et pots definir, aleshores… ets? Existeixes? 🙄
No em malinterpretis. Que existeixes com una entitat física que actua sobre si mateixa o sobre el seu entorn, això no ho poso en dubte. No dubto de la teva existència física. La qüestió és valorar si tu existeixes tal qual et penses.
Juguem amb la personalitat!
Pensa per un moment la teva història, el teu comportament en diferents àmbits d’actuació, les paraules que t’han definit al llarg de la teva vida… Series capaç de definir la persona que es diu (posa aquí el teu nom i cognoms o sobrenom amb el qual t’identifiques) i que té alhora 5, 13 i 43 anys? Si realment la personalitat és estable i coherent al llarg del temps serem exactament la mateixa persona (o amb insignificants modificacions). Però si has fet l’exercici de forma honesta, ràpidament t’adonaràs que, probablement, no tingui res a veure la persona de 43 amb la de 5 anys. Quin dels dos és més “tu”?
Si tota la teva vida l’haguessis viscut en solitud en una illa deserta, creus que series igual? D’acord, no ens anem tan lluny: què et sembla fer l’exercici de canviar de continent on néixer i viure? El teu comportament seria exactament el mateix? Poder podries imaginar-te que els teus pares són la veïna de davant teu i el Pep Guardiola; tu respondries exactament igual davant les circumstàncies de la vida? Quines paraules creus que empraria la caixera del banc que t’atén i la teva supervisora de la feina per definir-te? Serien les mateixes que les que escollirien els teus amics de tota la vida?
Qui ets tu, realment? O millor dit, què ets tu realment? 🤔
El paper de les memòries
D’acord, tu tens la sensació d’un únic “jo”. Però en realitat aquest “jo” no deixa de ser un marc narratiu producte de la teva memòria. I com funciona la teva memòria? La concepció clàssica apel·lava a la idea que la memòria era una mena de magatzem on els records es guardaven i mantenien immutables. Però, la realitat és que els records són entitats ben vives, dinàmiques i altament mutables que es transformen des de la lectura del subjecte en el present. És a dir, no existeixen els records del passat, només els records del present; vaja, que el passat i el futur no existeixen, en termes neurològics! 😱
Fixa’t que la història de la teva vida no és res més que una selecció de fets que fa la teva memòria per tal de generar la sensació de continuïtat i congruència, construint així un marc narratiu que enmarca la teva subjectivitat i la dota de ple sentit. Per tant, la resposta a què ets “tu” és ben senzilla: tu ets un discurs.
Ara si, les identitats
En front de la concepció essencialista de la personalitat que apunta a una naturalesa objectiva i immutable inherent en les persones, i independent de les interaccions, neix la idea d’identitat.
El discurs
Per discurs entenem un sistema d’afirmacions que construeix un objecte [Parker, I. (1992): Discourse dynamics: critical analysis for social and individual psychology. Routledge: Londres. p.5]. En aquest context entenem per objecte tots els objectes pròpiament dits, totes les persones i tots els fenòmens que ens envolten. Quan parlem del “jo”, aquest “jo” és un objecte.
Així, un discurs fa referència a una sèrie de significats, metàfores, representacions, imatges, històries, afirmacions, etc. que d’alguna manera produeixen col·lectivament una determinada versió dels objectes, dotant-los d’una llum determinada. Fixeu-vos com és que a través de la paraula i dels consensos construïm la realitat social que ens envolta, i això inclou el “jo”, les identitats.
Si estirem aquesta línia de pensament, ràpidament ens adonarem que cap objecte existeix de forma independent de la ment que el pensa. És a dir, la meva identitat existeix en tant que la denomino, és a dir, li poso paraules.
En tant que el llenguatge multiplica el nombre de versions disponibles d’un mateix objecte, això vol dir que es pot generar més d’un discurs sobre un mateix objecte. Si entenem profundament tot això podem concloure que en realitat el teu “jo” és múltiple, fragmentat, variable i depenent de les relacions que s’estableixen al teu voltant. 🤯
Característiques de les identitats
Jo puc identificar-me com una seguidora del Barça, d’esquerres, feminista, i creient en déu i practicant. La meva existència és travessada, per tant, per moltes dimensions que fan del meu “jo” una entitat extremadament complexa, rica i fragmentada. Les identitats mai pasen en singular, sinó en plural; la identitat, per tant, és múltiple i variada. Totes aquestes identitats passen simultàniament; totes alhora.
A més, la identitat és altament depenent del context. El moment històric i la cultura que aprehenc modelen les meves identitats. Us imagineu una dona de la Prehistòria parlant de feminisme i capitalisme? Només pensar-ho peta el cap, veritat? Fixa’t que el context és el marc que obre les possibilitats per poder pensar-nos d’una manera concreta. Sense l’existència del context, senzillament la identitat no és possible. Igualment, com vèiem més amunt, la identitat es construeix en el consens i, per tant, en les interaccions. La identitat és producte, doncs, de les relacions i no pas de la nostra persona.
La identitat ens convida a reformular la pregunta amb la qual ens interpel·lem per tal de deixar de preguntar-nos “qui sóc jo?” i començar a plantejar-nos “amb què m’identifico jo?”. La identitat no parla de ser sinó d’estar i de fer. Les accions ens defineixen temporalment; la ment ens pensa i ens defineix moment rere moment. La identitat és, per tant, una entitat impermanent que s’esgota a cada moment. Un acte conscient de rebel·lia contra el determinisme que obre les portes per construir-nos com realment volem estar al món, dotant-nos d’eines per poder assolir la nostra meta última: la felicitat.
Resum
Sóc conscient que aquesta entrada conté molta informació densa. Segurament moltes coses no t’han quedat clares. Fer entenedor conceptes tan complexos és una tasca difícil i segurament hi ha millors maneras d’explicar-los. No obstant això, de moment serà suficient si et quedes amb aquestes ⚠️ idees clau ⚠️:
- No existeix una personalitat individual, estable i coherent i que defineix la meva conducta.
- El “jo” existeix en tant que el nomenem a través del llenguatge.
- “Jo” sóc un discurs que em defineix d’alguna manera i construeix la meva identitat.
- La identitat és múltiple, fragmentada, variable i depenent del context històric i cultural.
- Els altres constribueixen de forma activa a la construcció del discurs que em defineix.
Tens encara algun dubte? Vols compartir les teves inquietuds? Deixa’ns un comentari a continuació i mirarem de respondre’t el més aviat possible. Participa de forma activa tant com vulguis en el debat d’aquesta entrada!! ⬇️⬇️⬇️